Conversant amb Miquel Desclot

Amb motiu de la passejada que estem acabant de preparar, vàrem demanar a en Miquel Desclot de trobar una estona per parlar dels seus versos, dels que tenim entre mans per a l'esdeveniment del dia 30. Tot i que ell ja ho farà el dia 27, hem d'aclarir que per confegir la passejada ens hem servit de dos llibres seus: Com si de sempre i El llevant bufa a ponent. Ens ha semblat que eren els poemes que més ens acosten a la natura, que més ens acosten a Sant Llorenç, tot i que no tots s'ubiquen a la nostra geografia més propera. La sorpresa ens la dóna el mateix Miquel en parlar-nos del recull inspirat en les terres d'Almajano, Sòria, Vella terra, vella gent, inclòs dins El llevant… La història dels versos, ens explica, s'inicia durant l'estada en aquest poblet
que el poeta i la seva dona fan convidats per Lluís Valls Areny, ja fa uns quants anys. Van ser dies de descans, de passeig, fins que l'amfitrió va esperonar l'escriptor a escriure versos sobre aquelles terres. Així, es pot dir que Vella terra, vella gent són versos que ens parlen de Castella, però que ho fan de la mà d'un castellarenc, provocat per un altre artista de casa nostra.

Desclot ens comenta que, de jove, la poesia de paisatge li interessava com a lector, des de Verdaguer a Guerau de Liost. Però trobava que ja tenia els seus bon mestres, que ja s'havia dit gairebé tot, del nostre paisatge. I va ser a través de la poesia japonesa quan va veure que hi havia noves formes d’abordar el paisatge, que es podia acostar a la natura d'una manera diferent; adoptant els haikús i les tankes accepta el repte que li llença Valls Arenys.

L’haikú és un poema breu, de 17 síl·labes, format per versos de cinc, set i cinc

síl·labes, respectivament, sense rima. La tanka té dos versos més, de set síl·labes. L’haikú és una forma de mirar, de viure. Frescor, espontaneïtat, expressió directa de l'emoció de l'instant. Desclot confessa que alguns dels seus versos són expressions instantànies de l'emoció, de la descripció d'una petita part del paisatge. És la poesia en estat pur, sense farciment, sense retòrica.

Rovira dreta.

En l'aram de la tarda,

recorda i vetlla.

El llevant bufa a ponent és el llibre més autènticament fidel a la poesia japonesa, ens diu l'escriptor castellarenc. Desclot ens bufa amb aires d'Orient; l'estil japonès serveix al poeta per acostar-se al paisatge castellà d'Almajano, però també al català, al vallesà. I nosaltres ens hem servit de versos de dos apartats més d'aquest Llevant , per a confegir la ruta poètica: Creixença de la terra (d'on hem extret els versos més vallesans: “La Castellassa”, “Camí de la Senyora”, “Coll d'Eres”, “Coll d'Estenalles”...) i Pur silenci de la vida.

Desclot se sent còmode amb aquesta manera d’abordar el paisatge, la natura. Se la fa seva, ens la fa nostra:

A entrada de fosc

en algun hort que no veig,

un càvec distant.

Com un flaix que il·lumina un instant, el poeta s'apropa a la natura, en l’haikú. I a través d'una paraula ens contextualitza el poema a l'estació de l'any que pertoca. I Desclot ho fa de forma magistral.

A la riera,

una cort de granotes

fan la nit fonda.

La ruta poètica també recull versos de Com si de sempre, d'Entre les fulles noves del salze, de Riera Major. Són haikús i tankes inspirats en l'estil japonès, també.

En aquesta ocasió, però, la natura i el paisatge adopten un segon pla, una segona intenció, per això no es pot parlar de poesia japonesa pròpiament dita: els pensaments i les dificultats del poeta i els records d'adolescència impregnen i donen forma a aquests dos poemaris. La temàtica no encaixa de manera fidel amb l'esperit de la poesia japonesa, ens diu Desclot.

Ja les cireres

verolen a les branques,

mugrons a l'aire.

Damunt la taula buida,

uns fulls en blanc... i el llapis.

“La poesia és per fer-la servir, ha de servir, en qualsevol context. M'agrada ser un poeta útil. Jo no escric per a mi sol, escric per compartir el que escric. Quan t'adones que fa servei, és una satisfacció” ens va dir Desclot en preguntar-li què li havia semblat la ruta que havíem confegit des de la Pedra Fina. Suposem, doncs, que al poeta castellarenc tampoc no li sabrà greu que hàgim utilitzat la seva poesia per mirar de plasmar i exemplificar la conversa que va tenir la gentilesa de concedir-nos. Un breu tast del que serà la xerrada del dia 27, a la sala d'actes d'El Mirador, per presentar la passejada.